El pas del temps

És dur veure passar el temps, també ho és que tot allò que coneixem, llocs on hem estat, llocs on vivim acabin morint abans que tu.

Molins de Rei veu passar els segles, el progrés en diuen, cada volta veig canvis en el meu poble, noves botigues, nous edificis i molt malauradament menys història.

Qui hagi tingut els avis a Molins de Rei, haurà sentit parlar de totes les fàbriques (la majoria tèxtils) que hi havien a la vila, Samaranch, Malvhey, Balansó, El Molí, Ca n'Iborra... Tota aquesta història fabril s'està perdent. El Saranch i Malvhey estan en procès de convertir-se en un barri nou, Balansó s'ha perdut en l'oblit, el Molí es reconvertirà en les noves dependències municipals (sort que aquesta, la més cèntrica i en el fons la més carismatica, sembla que aguantarà una mica més el pas del temps). Finalment, i per això aquest article, em voldria despedir de la fàbrica de Ca n'Iborra.

De petit no n'havia sentit mai a parlar d'aquesta fàbrica, de fet, fins que no va començar a caminar l'entitat Remolins i dins d'aquelles parets d'una de les naus es va convertir en lloc de trobada de entitats i jovent de Molins de Rei, grans concerts en un espai francament marcat per l'antiguitat i la ruïna, assajos de castellers, dissabtes a la tarda amb els nens i nenes de l'Esplai. Un bon dia es va acabar i un negoci va agafar el relleu als somnis i diversions dels joves, fins que aquesta setmana, tota la història que sortia d'aquelles parets, de totes aquelles naus, es va apagar a cop d'excavadora.

Avui Molins de Rei ha tornat a perdre un pèssic de la seva història, com va passar amb el Dipòsit, el Pont de les quinze arcades, la bàscula i tantes i tantes cases que havien format part de Molins de Rei molt abans que naixessin els nostres avis o pares.

El progrés ens permet millorar la qualitat de vida, però ens fa perdre els orígens, els records, la identitat, som un poble ennuvolat pels diners i cada cop ens queden menys racons per ensenyar i explicar als nostres néts.

Racó català 2009

Una imatge val més que 1000 paraules.

Submergeix-te en un nou món – Llibres

Fa molts anys, em va apassionar una saga de llibres que recreava un món totalment nou, amb noves espècies, ambientat en una època de guerres i maldats, em refereixo al Sr. dels Anells, després les pel·lícules i tot el marketing va fer la resta, ara s’ha convertit en una saga de culte com també ho és Star Wars entre d’altres.

Avui no vull tornar tant enrere, el Sr. dels anells ja va passar la seva època, però si que vull parlar d’una nissaga de llibres que podria ser que fos la nova història mítica en un futur proper. Em refereixo als 7 llibres de’n Geralt de Rivia (La espada del destino, El último deseo, La Sangre de los Elfos, El tiempo del odio, El bautismo de Fuego, La torre de la golondrina i La dama del Lago). Tots els llibres es poden trobar, excepte La Dama del Lago, que encara no ha estat traduït, ara mateix els podeu trobar a Alamut Ediciones, tot i que els primers exemplars es trobaven a la petita editorial Bibliòpolis fantástica.

La història: El protagonista de la història és un “brujo” (no ho tradueixo perquè no és exactament un bruixot), Geralt de Rivia, un humà mutat genèticament per matar, sobretot per matar criatures sense conciència i massa perilloses per la humanitat (lobisomes, kikimores, estriges, etc), el nostre protagonista és abandonat i els brujos de Kaer Morhen li fan el que denominen la prova de les herbes, li subministren herbes mortíferes que si aconsegueix superar li donen més velocitat, més visió i redueixen el cansament fins al punt que un brujo no cal que dormi; només 1 de cada 10 nens superen la prova de les herbes i d’aquesta ínfima part molts moren en els entrenaments, per això hi ha molts pocs brujos i són bastant cotitzats, el nostre protagonista, va passar la prova de les herbes, però va perdre tot el pigment de la pell, per això és albí i l'anomenen El llop blanc (també el carnisser de Blaviken, però això forma part de la història).

Bé, en les seves aventures en Geralt coneix la Yennefer, una maga bastant poderosa i en una de les seves aventures aconsegueix un infant per convertir-lo en brujo, però resulta ser una nena i néta de la gran reina Calanthe de Cintra.

A partir d’aquí tot comença a canviar, el gran imperi de Nilfgaard comença a conquerir tot el nord del continent, començant per Cintra on només queda viva la princesa Cirilla, filla d’una gran família que té una espècie de maledicció, Geralt i Ciri estan lligats pel destí i Geralt recorre a Yennefer per aconseguir educar i ensenyar màgia i tècniques de brujo a la petita Ciri, però en el mateix moment Emyr van Emreis, emperador de Nilfgaard vol capturar Ciri per casar-s’hi i aconseguir un feu segur dins del nort del continent (Cintra), a part perquè la maledicció de la família de Ciri diu que el primer varó que surti en aquella família serà qui porti la fi del món que es coneix.

Traïcions, espies, mags bons i dolents, reis, criatures, bandits, dríades, arquers, elfs i nans, tot això i més es poden anar trobant en els 7 llibres de la nissaga.

L’autor: Andrzej Sapkowski, ha aconseguit crear un món al més pur estil Tolkien, al contrari que ell aquí els dolents no són orcs, sinó els elfs i humans surenys de l’imperi, però tots tenen unes motivacions per comportar-se d’aquesta manera i a tots se’ls pot arribar a entendre. Aquesta nissaga de moment ja ha aconseguit tenir una sèrie al país de l’autor (Polònia) i que se l’hagi començat a anomenar com el successor de Tolkien en el segle XXI.
També ha motivat un videojoc, sortit l’any 2008 que el punt de partida és a partir d’on finalitza el llibre (així saps algunes coses que passen a l’últim llibre), el joc es diu Witcher.

Catalunya estrena cinema

Ahir per la nit, sense massa cosa a fer, vaig estar mirant la Gran Gala dels Premis Gaudí de Cinema Català. Us he de dir que primer vaig estar molt crític, però després vist amb una altre prespectiva vaig pensar que per ser la 1a vegada, que tots sabem com costa engegar projectes i més d’aquesta envergadura, doncs va estar prou digne.

Primer, TV3 va connectar amb l’avantsala dels premis, allà on els nominats i no nominats es posen com el “kiko” menjant canapès i on es van poder veure algunes mostres d’afecte entre els actors i alguna enveja entre les nominades a millor actriu (va ser una percepció). Destacar que considero que TV3 va fallar en aquest aspecte de la retransmissió, vaig trobar el muntatge cutre, micròfons de la presentadora (Cristina Puig de El Club) que no funcionaven, tenien un micròfon inalàmbric pels convidats al sofà i a vegades n’eren 4 o 5 i se l’havien d’anar passant... cutre, cutre, senyora Terribas.

Després va començar la gala, on la presentadora era la Clara Segura (molt amiga del director del certamen, Joel Joan), la gala estava estructurada que primer sortien imatges de pel·lícules fetes a Catalunya (o catalanes, que després veurem la diferència) de tots els temps, al acabar aquest vídeo feien un petit espectacle, que personalment no em va agradar, però que estava bé, feien diferents balls d’art contemporani, per a mi una mica estranys, però això ja va a gustos, després també van fer aparèixer unes ovelles amb un pastor i un pallasso a l’escenari, una mica es veia la mà de Joel Joan amb el surrealisme dels primers episodis de porca misèria.

A la fi d’aquestes actuacions, donaven dos o tres premis i tornaven a començar la roda (un vídeo, una actuació, dos o tres premis...).

Destacar que Vicky, Cristina, Barcelona es vam emportar tres d’estatuetes (per cert, prou maques per a un certamen d’aquestes característiques), Bienvenido a Farewell-Gutmann es va endur un parell, tot i que estava nominat a gairebé tot, i la gran vencedora, El cant dels ocells, que es va emportar el millor premi com a pel·lícula en català i millor fotografia, també destacar Forasters, Camino i Transiverian.

El millor actor secundàri va ser per a Pep Anton Muñoz (El Peris del Cor de la Ciutat), la millor actriu per Anna Lizaran (en deteniment de Silvia Munt, recordeu allò de les envejes que he dit abans), el millor actor per Jordi Daudé per Azaña i Mercè Sampietro per un curtmetratge.

Finalment, un noi tan nostrat com és el Rovelló, va guanyar el premi a la millor pel·lícula d’animació en deteniment de Don Quixot.

Bé, doncs després de veure totes les pel·lícules, em preguntava quins requisits havia de tenir una pel·lícula perquè fos seleccionada per aquesta gala?, Doncs a mitja gala, la Clara Segura va resoldre els meus dubtes (suposo que no només meus, sinó no ho hagués explicat), per entrar en els premis Gaudí, la pel·lícula ha de ser de productores catalanes, vaja que els catalans les paguem i també si tenen molts membres en l’equip català (actors/ius, fotografia, vestuari, regidors, càmares, so, muntatge...).

Hem canviat la història - Regnes Renaixents

Que hagués passat si el 1456 Catalunya s’hagués declarat independent de la Corona Catalano-aragonesa? Que hagués passat si després de tot això el Regne de València perd una guerra contra el territori català?

Totes aquestes preguntes ja estan tenint resposta a un joc on-line, els Regnes Renaixents (http://www.elsregnes.com/), un joc ambientat en l'època medieval, amb comtes, governadors, alcaldes i algun rei, amb una església similar a la cristiana en hores baixes i un bipartidisme totalment contrari, els unionistes i els independentistes.

En aquest context històric ens trobem ara mateix, Catalunya s'ha declarat independent i des de les entranyes de València es va erigir un cap militar en nom de la Corona per unificar-la i coronar-se rei. Havia de travessar tot Catalunya i Aragó per aconseguir-ho, no va arribar ni a entrar a Tortosa, frontera del Principat.

Per la seva banda Aragó declara la independència i comencen una guerra civil entre les dues ideologies. El cap del Consell de Regència fuig cap a França, els independentistes aragonesos cauen ràpidament davant els unionistes, el govern independentista dimiteix i entren els unionistes, sembla que tornen a venir problemes per a Catalunya, immersos en la guerra contra el Regne de València.

Però finalment, la capacitat militar catalana, amb 3 exèrcits d'almogàvers s'imposa al Regne de Valencia, el qual pateix colapse econòmic ja que té l'única frontera a l'exterior tancada (Tortosa). Sembla que ara comença la guerra contra l'Aragó, però finalment desisteixen. El Duc de Segorbe, un dels nobles més importants de l'antiga Corona, aconsegueix ajuntar el consell de Regència i signar un tractat de pau amb el Governador català.

Ara arriba l’època de post-guerra, el Principat es recupera poc a poc econòmicament, hi ha hagut empresonaments del jutge i del governador de Catalunya per part dels Déus (administradors), però sembla que poc a poc es va aclarint la situació.

Si vols contruibuir a la gran feina de l’independència catalana, entra a http://www.elsregnes.com/es.com/, demana pel Tazthor (jo) o per La Menestralia (partit polític) al poble on surtis i descobreix noves coses que en un simple article no es poden explicar.

Mercenaris de la política - Vergonya

Avui la meva ira-ràbia i impotència pel partit "campió" de Catalunya, el PSC, als que ja considerava uns sumisos i ara m'han demostrat que no ho són pas, són uns mercenaris de la política, qui paga més el poble o Madrid? Doncs cap allà anirem.



Anem a pams, segons publiquen avui diversos mitjans de comunicació el PSC, amb José Zaragoza al capdavant (vergonya aliena de que sigui molinenc), ha decidit donar-li fe cega a Zapatero i els seus pressupostos al mateix temps que diuen que aquests pressupostos no estan bé, perquè no cumpleixen acords i tal i qual.



La meva pregunta, senyors del PSC, Perquè? Tan acollonits estan de que el Sr. ZP no els hi dongui escons a les properes eleccions generals? Vostés estan al Congrés no perquè l'hagin votat a Madrid o a les Canàries o a la Quinta Avenida de NY, estan allà perquè el poble de Catalunya els hi va donar suport i vostés en agraïment a això no només se'ns pixen a sobre sinò que encara tenen la barra de dir que està plovent.



Tots els partits són bons i dolents, tots s'omplen la boca de ser el partit del poble, de mirar pels interessos del poble, encara que sigui la mentida més asquerosa que puguin dir per aconseguir votants, però vostès, han passat el límit.



Sr. Zapatero, l'estimem, però estimem molt més Catalunya - Frase del President de la Generalitat "l'espanyol" José Montilla.



Senyor Montilla, vostés que no són catòlics, ara hem de posar l'altre galta? o només que ens posem d'esquena i ajupits ja en tenen prou?



On és el sector catalanista del PSC? El Sr. Castells, el Sr. Maragall (ah, no que aquest ja se'l van ventilar), en Raimon Obiols (exiliat a la Unió Europea perquè no molesti).



No els he votat mai, ni he tingut mai intenció de fer-ho, encara que sempre he pensat que el PSC podria guanyar igualment les eleccions a Catalunya sense ser els gossets falders (perritos falderos) del govern de torn de Madrid.



Desprès diuen que el ciutadà està cremat de la política i de que han de millorar perquè la gent els pugui anar a votar i realment, legislatura rera legislatura ens demostren a tots aquells que encara votem que potser més val estar a l'altre banda i no anar a votar, total perquè facin els que els hi roti, com a mínim que no sigui a costa del meu vot.

Els llums de Nadal, aquest gran forat econòmic

Ja és Nadal, al Tall anglès i també a les ciutats; El dilluns 24 van encendre oficialment la il·luminació nadalenca a moltes viles i ciutats de Catalunya, jo tinc una pregunta... realment cal un mes abans de Nadal posar les llumetes?

Segons ens diuen per tot arreu estem en crisi econòmica, però els governants no se’ls hi acut la possibilitat de gastar menys en energia elèctrica encenent els llums el dia 15 de Desembre, per exemple, quan encara falten 10 dies per Nadal i ens estalviem 16 dies d’il·luminar els carrers amb llumetes i sense un objectiu concret, només pel simple fet de gastar.

No conec pas les dades de despesa econòmica que suposa per una ciutat com Barcelona, tota la il·luminació nadalenca, però si que em puc suposar que no estem parlant de 4 quartos, encara que Fecsa-Endesa hagi sufragat part dels costos i els hi hagi fet una oferta boníssima.

Considero que és bo que s’il·lumini el Nadal, sobretot per la quitxalla, ja que per a ells el Nadal no deixa de ser una època màgica i plena de regals (consumisme per part dels pares) i trobar-se la ciutat il·luminada no deixa de ser una altra meravella més, dins el seu món de màgia i infància, però els nens notarien tant la diferència si s’encenen els llums uns dies més tard.

Com en tot hi ha el negoci, algú guanya calers mentre la resta ens dediquem a pagar els capritxets dels polítics i la seva demostració de que poden ser la ciutat amb els millors llums de Nadal que hom hagi vist mai.

A Terrassa no han posat llums, sinó unes figuretes reflectants de la llum del carrer, el cost ha estat elevat, però si s’aprofiten any rere any al final podria sortir a compte i fins i tot, perquè no, que aquestes llums puguin anar passant de poble en poble en anys posteriors si l’ajuntament de Terrassa considera que no els ha de tornar a posar.

En fi, que tots ens apretem el cinturó, mentre en Monti ens diu que gastem i perquè hem de gastar? Perquè els ajuntaments llencin els diners en llumetes i arbres estranys, entre d’altres coses.